‘Carregat de romanços’. Jaume Arnella, 1989.

Carregat de romanços - Arnella

Jaume Arnella mai ha oblidat el punt de partida. Al mateix temps que el Grup de Folk anava fent, va iniciar la seva carrera en solitari, i participà en grups com Els Sapastres o l’Orquestrina Galana. Fidel a la cançó popular d’arrels catalanes, ja aleshores va editar tres singles, un d’ells, “Les rondes del vi”, peça capital, un clàssic.

L’any 1989, de la cançó folk passa al text llarg, circular, hipnòtic: el romanço, al qual dedicarà part de la seva obra futura. Acompanyat dels Solistes de la Costa, responsables també dels arranjaments, els sis romanços que conformen els disc (tres enregistrats en directe a l’Artesà de Gràcia i tres a l’estudi), formen una obra major, de mestre, on els arranjaments de Ferran Martínez, Rafael Sala i Toni Oró toquen sostre. Parlar d’aquest disc és parlar de la que potser sigui l’obra més important -juntament amb Eròtica Monàstica, aparegut el 1994- de cançó tradicional d’autor mai produïda al nostre país. Aquí, Jaume Arnella destil·la tota l’essència de la cançó popular.

La cançó popular d’arrels tradicionals viu en un altre tempo. Pot durar cinc minuts o una setmana. Dels seus versos i silencis, se’n pot treure tota una experiència humana i cultural; influeix en el pensament i en la memòria, t’atansa la història, amb les seues olors i tot, i et fa més sencer. Les històries, fictícies o no, perfilen un mirall que et reflecteix la pròpia vida. L’autor, amb esmolada intell·igència, barreja trets del personatge o del tema del romanço amb idees i fragments del seu romanço particular, tot plegat en clau de faula o de poema èpic. D’altra banda, tampoc no hi ha gaire diferència entre una història imaginada, per molt literaria que sembli, i la vida real. Així, els personatges més o menys atrotinats dels nostres romanços són una mica com tots nosaltres.

 Amb tot, en Carregat de romanços no sols hi ha el poema, la trama popular, sinó que, a més,  la composició musical resulta d’una riquesa nova, profunda. Sembla que la melodia hagi solcat l’espai de tots els temps, aplegant-ne els diferents matisos que han romàs inalterables, com obres d’art forjades en metall noble, més fortes que el pas del temps. Entre les cançons, o romanços de l’obra n’hi ha quatre de populars, “La dama de Reus”; “Ai, Pepa dormidora”; “Sant Jaume de Galicia” iEl batlle de Sant Martí”,  i dos de pròpies, “L’Hostal de can Xim” i “Romanço d’en Vinaixa”. Així aplegades adquireixen una altura vertiginosa, una profunditat de camp, una perspectiva fonda, eterna.

 Aquest disc s’ha d’escoltar amb els ulls clucs, deixant-te endur per la barca immemorial de torxa brillant que il·lumina la singladura. Si hi pujes i et deixes, ja res no torna a ser el mateix.

 El teló s’obre amb LA DAMA DE REUS. “Hola, em dic Jaume i he vingut a cantar-vos uns romanços”. Així comença aquesta cançó de quan la Guerra de Succesió cantada i explicada a cappella amb l’únic complement d’uns dibuixos il·lustratius – és en directe – que en el disc, és clar, no veiem. “I ara ja sabeu perquè plorava la dama de Reus al començament d’aquest romanço i va seguir plorant tota la seva vida el gran drama de la dama de Reus”. Fi.

SANT JAUME DE GALICIA, ve després, ja amb l’acompanyament dels Solistes, que puntegen amb subtilesa aquesta història tètrica d’un penjat que, potser perquè anava de camí a Santiago de Compostel·la fent de pelegrí, no es mor. Fins i tot el gall i la gallina que es menja el Veguer es posen a cantar i a pondre al mateix plat.

 AI, PEPA DORMIDORA és una de les perles del disc. Un piano i un violoncel la impregnen de lirisme dramàtic, i la melodia se’n va dels dits del cantant, volant com un ocell negre, i repta com la serp de la poma mentre mare i filla broden, fins que als nou mesos…”Ai, Pepa Dormidora, per què en dormies tant?” Ella només pot respondre sospirant.

 ROMANÇO D’EN VINAIXA. Parlar d’aquesta cançó és considerar una obra de tall quasi simfònic, sentir l’alè del modernisme ple de vida. Acordió, piano, clarinet i violoncel omplen d’una musicalitat impressionant aquest drama sobre la inadaptació i el rebuig que el pobre Vinaixa, un artista, pateix a les carns i a l’ànima. El text et posa la pell de gallina. Per davant dels teus ulls passa tota una vida: naixement, il·lusions, anar a la deriva, mort, fins un enterrament que et dol com si fos el teu. La cançó et glaça el cor i et fa plorar. Una obra gegantina, això és aquest romanço neorealista, sostre de la cançó popular.

 L’HOSTAL DE CAN XIM. Per treure’t la tristor, una cançó de taverna per ballar, amb la condició que vagis ben torrat; com, si no, pots tirar endavant després de saber el que saps? Aquest Hostal és un lloc perillós on, endemés de demostrar que vas gat, has d’ensenyar el Carnet de Vinaixa Anònim; així, encara que no tinguis calés, et fiaran un o més gots de vi i podràs salvar la pell.

 EL BATLLE DE SANT MARTÍ clou el viatge, i ho fa en to de burla, ensenyant la llengua a l’autoritat en nom de la irreverència, la gresca i la grolleria. Com si amb la mort d’en Vinaixa ja no calgués guardar les formes. Tres xicots lloguen un “cego” perquè toqui una dansa al costat mateix d’una ermita on s’hi està cantant missa. El batlle els amenaça i acaba de cap a la bassa. I Els Solistes de la Costa i en Jaume Arnella es vengen dels mesquins cantant i ballant amb picarols al barret.

 I cau el teló. Aixeques l’agulla –el disc va apareixer en vinil i no s’ha reeditat mai en format CD- i et ve a la memòria un vers d’un romanço de bandolers: “Minyons, no us fieu del món, mireu que us han fet parades!” Es digui el que es digui, avui la cançó folk és fora del mapa. Hi ha recreacions, aproximacions, però res ni ningú es vincula tan a fons amb l’història per emergir-ne amb el seu cor i la seva personalitat tan completa a la mà com ho fa aquest Carregat de romanços. Avui que la musica que sona per tot arreu és, la major part, un exercici d’estil repetitiu i innocu, basat en la cançó pop més benestant, sentir un disc com aquest és com tornar a respirar. Això és el folk, la música que no es fia del món, que és allà, on sempre ha estat, impermeable a les modes, forta com el temps.

Xavier Baró.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: