‘Disc-conforme’. Pi de la Serra, 1971.

discconforme pidelaserra

Aquest disc sempre m’ha fascinat. Recordo que quan vaig escoltar-lo per primera vegada, em va desconcertar. Aquell no era el Pi de la Serra que jo recordava dels primers discos, ni el que havia vist en directe dues vegades. D’entrada, aquí anava acompanyat per un trio de rock monolític format per Toti Soler, Manuel Elias i Adrià Font, que van vestir les àcides cançons amb un so elèctric, experimental i primitiu. Els quatre músics toquen com si estiguessin dins d’una gruta, aïllats i solitaris com individus d’una tribu poc nombrosa i disseminada; sense efectes ni sofisticacions ni volum gratuït; només uns instruments despullats i una actitud que  ignora voluntàriament les normes de bona conducta discogràfica; que transita pels mateixos camins de la urgència expressionista de Dylan & The Band de 1966; que per moments frega la psicodèlia, i en d’altres els paisatges abstractes de l’experimentació de Miles Davis, endinsant-s’hi com si d’un lloc inexplorat es tractés, sense punt de partida ni d’arribada. Corre l’any 1971, el mateix en què es gravarà el disc Om, del  qual aquest Disc-conforme no està gaire allunyat musicalment. Toti Soler, amb el seu estil peculiar de guitarrista elèctric cru (orgue a “Tramuntana epigramàtica”) no es val de res més que de la música que li brolla espontàniament i amb urgència. La seva Les Paul vibra com un eco sec, sense reverberació, i n’extreu una música que ve de no sap on -probablement del principi dels temps-, ara caòtica, ara bellament melòdica, com un vent estrany.

Aquest és un disc rar en la discografia de Pi de la Serra que ha quedat tapat per la resta d’obres d’en Quico, com una flor del desert. Que només començar, ja t’esclata  a la cara amb el crit d’un venedor de sang ambulant, i en quatre minuts, es carrega tota la farsa publicitària de la societat del benestar. Com un “Satisfaction” del no future més desesperat d’un que ha vist robada la joventut, s’erigeix talment un contra-spot proto-punk amb la banda tocant sense guió, desbocada, solcant el foc i el caos d’aquesta societat decadent que ens ha deshumanitzat. Una cançó extraordinària i contundent que t’arranca la ingenuitat sense anestèsia i et deixa deambulant sense rumb pel carrer dels solitaris. I sense temps d’agafar aire, sona un riff monòton i sec:  Quico repta a un duel la censura de l’època amb una lletania que acaba cada estrofa amb un “Verda!”, cantat amb en Toti, que sona com un “Merda!” O més ben dit, “aneu-vos-en a la merda!”. una burla desafiant i frontal que  continua sonant real i actual, dedicada  al bàndol dels qui ens oprimeixen i esclavitzen amb crisis econòmiques i factures per ser vius.

Deixant a part els innòcus exercicis d’estil típicament pidelaserrians com “At, et, it, ot, ut”; “Un musicó”, o la vés a saber què “Catalana”, la resta són cançons que et porten a un territori misteriós de la mà d’un pioner solitari que no té més companys de viatge que ell mateix i els tres músics que l’acompanyen. La cançó brassensiana es troba amb les portes de la percepció obertes amb la clau d’algunes substancies químiques i orgàniques. I tot adquireix un altre to, un altre color, una altra mirada. La música va per dins, per tot arreu, com la banda sonora d’un món paral·lel, recorrent paisatges estranys amb uns ulls que acabes de descobrir. “Quan camino per la vora ningú em vol donar la mà/ àcid-viatge en primera, per què fuges si sóc jo?”. Són paraules de “Bona nit”, la preciosa cançó de bressol per a un mateix on Toti toca com si el cor fos una lira i la guitarra, les estrelles. Després, passa per dues cançons intranscendents, com xiulades mentre veus en la llunyania l’al·lucinat paisatge d’un dels joiells del disc, “A Caspella”. Però, de què va aixó? “La cigala torna boig a l’escorpí i el sol torra una carcassa cada matí”. Estranyament, a Caspella fa calor de pols, pedra i faraó, i tu hi ets invisible, però et sents guiat per les notes de la guitarra de Toti, que toca amb una sensibilitat poques vegades escoltada en discos catalans. I mai no mira a terra, mai no mira enrere, mai no pensa en els homes de les negres coves. Ell va tocant fins que  se t’emporta per aquest estrany paratge d’immensos horitzons que no s’acaben mai. És la mateixa veu que perdura infinitament quan tots els instruments ja han callat, en una altra de les grans cançons d’aquest disc, “Ulls tancats”. Aclucats, Quico i els tres músics, menjant un tros de coca que han comprat a la pastisseria de J.V. Foix, troben un gos que recita un poema…i molta soledat, tanta que  “en aquest llit hi manca el mar”.

Tot és estrany aquí. Ara, som en una ermita abandonada, de nit, i Toti s’asseu a l’orgue cobert de teranyines, i Quico porta els hàbits de Françoise Villon. I quan acaba aquest salm de taverna que és “Tramuntana epigramàtica”, passa depressa la breu cançó per a les catalanes que fan bondat, per retornar al so monolític de l’extraordinaria “Insolació”. Aquí la banda galopa per les ruïnes d’occident a cavall d’un altre riff bàsic sobre el que Quico canta, havent-se, definitivament, begut el silenci; és l’adéu als convencionalismes de tot tipus i a la tranquil·la vida d’abans engolida pel temps. Tanmateix, quan és al final de la proclama s’adona que ha cremat tots els ponts, i s’espanta “serem bojos, potser?/bojos, no, que fan por/i els tanquen a l’hivern/a l’estiu i a tothora/i babegen raó”.

Les paraules i la música ja ho han dit tot. Com fatigats d’aquest viatge sense repòs, toquen una mena de cançó arcaica, “Me n’aniré a la muntanya”, un cant monòton de quan la cançó encara no havia descobert els canvis tonals ni les tornades ni la voluntat d’agradar. Aquí les paraules rellisquen i es dilueixen, però la música no. Contundent, més primària i monolítica que mai, la banda toca festivament mentre surt el sol per despertar lluny d’allí, en una altra vida que recorreran en busca de noves aventures. Després vindran altres discos de Pi de la Serra, l’ extraordinari Triat i garbellat, del mateix any i amb la mateixa formació, si bé  sense bateria, o el melancòlic No és possible el que visc (1974), d’una sonoritat més propera a la del primer disc; el dramàtic Quico, rendeix-te, o el recent Tot, un disc de rhytm –and- blues descarnat. Però, aquest “Disc-conforme”, resta com una creu en un camí allunyat de tot arreu. Si la vols veure, hi has d’anar. També pots trobar-te-la per atzar, i seure a la seva ombra quan el sol crema fins la pols.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: