Flors de Joglaria

FLORS DE JOGLARIA (2006)

 
01  ENTRE LES TEMPESTATS
02  A LA TERRA DE L’ANTIGA ALEGRIA
03  SEGUINT UN ESTEL
04  LA CAIGUDA DE LLEIDA
05  FESTA
06  FLORS I VIOLES
07  PAISATGE DE JOGLARIA
08  MATINADA DE SANT JOAN
 
 
01  ENTRE LES TEMPESTATS
(Lletra i música, Xavier Baró)
 
S’allunya el teu record
que m’havia infectat.
Allà on vivia el bosc
ara hi ha un vent glaçat.
 
Llàgrimes d’amor
queden de record.
El primer trobador
ens diu: “Que tingueu sort,
entre les tempestats!”.
 
Van néixer camps de flors
que van ser trepitjats.
Van morir camps de flors,
van créixer cors trencats.
 
La fi de la il·lusió
du la claredat.
Una aroma, un licor
per cada anhel trencat,
entre les tempestats.
 
Llàgrimes d’amor
queden de record.
El primer trobador
ens diu: “Que tingueu sort
entre les tempestats!”.
 
 
02  A LA TERRA DE L’ANTIGA ALEGRIA
(Lletra i música, Xavier Baró)
 
A la terra de l’antiga alegria
ens vam estigmar.
Abraçats, miràvem la llunyania,
i ens hi vam llançar.
I un somni sobre una branca,
tan fràgil com una fruita,
en un rar món que brillava,
entre  oliveres,
ens va encadenar.
 
Després del teu bany de pètals, a trenc d’alba,
et vas oferir
amb un ball que vas aprendre d’una fada, 
que podía ferir
si no triaves parella,
i li mostraves la terra
sense cap petjada,
misteriosa i verge
per a conquerir
 
El reflex que avui deixes sobre l’aigua
és l’únic que tinc,
un miratge en forma de paraula
que em diu “ara vinc”,
i torna les hores negres
i les esperances fredes.
Passen cels que només
són núvols de pedres
que es van enfosquint.
 
A la terra de l’antiga alegria
A la terra de l’antiga alegria. 
 
 
03  SEGUINT UN ESTEL
(Lletra i música, Xavier Baró)
 
La brisa duu el perfum       
dels teus cabells de nit,                  
del record d’un oblit,                     
d’un cor vagabund.
                  
M’he adormit entre encens
i una llum medieval;
tot un món fantasmal
pensant-me els pensaments.
 
El sol surt a Es Canar,
el dia és net i clar.
Brilla un únic estel,
camí de Sant Miquel.
 
Turqueses navegant
– són els fars dels amants -.
I en aquests mars estranys,
la lluna em va embruixant.
 
El sol surt a Es Canar,
El dia és net i clar.
Brilla un únic estel,
camí de Sant Miquel.
 
I en somnis diferents
tots dos vam embarcar…
Llunyana i blanca mà
sobre el vidre del temps.  
 
El sol surt a Es Canar
El dia és net i clar.
Vaig seguint un estel,
camí de Sant Miquel.
 
 
04  LA CAIGUDA DE LLEIDA
(Lletra i música, Xavier Baró)
 
Ja es veuen els terços del rei espanyol,
armes i estendards que brillen sota el sol.
La terra escup foc i tremola, a Ponent,
als pobles i llocs que han anat caient;
ruïnes al cor del país català,
que uns pobres soldats no han pogut defensar.
Soldats segadors sense camps per segar,
aquí abandonats al cru hivern del Segrià.
 
Mil sis-cents quaranta tres,
vint-i-quatre de juliol;
plou metralla als carrers,
i abans de pondre’s el sol
no queden cases en peu.
S’ho mira de dalt, la Seu.
Lleida ha caigut.
 
Han creuat el Segre, que baixa embravit,
tretze regiments, quan encara és de nit.
Com un llamp es llancen contra el sometent,
i Lleida es desperta sota un cel rogenc.
El sol al zenit, ja quasi tots són morts.
Ferits, moribunds, s’amaguen als horts,
o es llancen al Segre, que engull els menys forts,
portant-los, ses aigües, cap a millors ports.
 
Mil sis-cents quaranta tres,
vint-i-quatre de juliol;
plou metralla als carrers,
i abans de pondre’s el sol
no queden cases en peu.
S’ho mira de dalt, la Seu.
Lleida ha caigut.
 
El sol ha sortit sobre els carrers callats,
pels morts i pels vius que han estat ultratjats.
Tothom dorm, o plora, o es mor, o se’n va;
les dones,les noies, se’n van a rentar
dels soldats borratxos que no s’emporten res,
ni molt menys l’olor de les flors que han pres.
Mentre els lleidatans netejen els carrers
i enterren els que no han set fets presoners.
 
Mil sis-cents quaranta tres,
vint-i-quatre de juliol;
plou metralla als carrers,
i abans de pondre’s el sol
no queden cases en peu.
S’ho mira de dalt, la Seu.
Lleida ha caigut.
 
I se’n van els terços del rei espanyol.               
 
 
05  FESTA
(Lletra i música, Xavier Baró)
 
Què hi ha entre ella i jo que ens manté allunyats?
És potser un iceberg que ens ha tallat el pas?
Som ombres al desert
perdudes del seu cos,
esquerdes en el temps,
l’hivern sobre les flors.
 
Portat per un corrent vaig aterrar al meu cor.
Es va despertar el vent que obrí unes portes d’or:
Cúpules i carrers
de festa engalanats
per rebre els viatgers
de cors assagetats.
 
L’adéu ens va cantar fins que ens vam adormir
sota un arbre allunyat que més tard va florir.
I quan vam despertar
la festa havia acabat.
Va començar a nevar
sobre el bell decorat.
 
Visc als espais oberts,
sol amb els meus deserts.
Guiat pel sol,
parlo amb el vent.
 
 
06  FLORS I VIOLES
(Lletra i música, Xavier Baró)
 
Un joc de daus m’han dut el vents
per creuar el temps i els forts corrents.
Flors d’aigua dolça, com cristalls,
brillen per muntanyes i valls;
somnis brodats amb fils de llum,
fràgils, reals com un perfum.
Flors i violes vaig deixant
per tot arreu on vaig passant.
 
Hi ha un sol que surt totes les nits
per escalfar els cors ferits:
codis secrets per desxifrar
mentre la vida se te’n va.
El joc diu: “Torna a començar”,
i a contracor t’hi has de posar.
Flors i violes vaig deixant
per tot arreu on vaig passant.
 
Amics, amors, venen i van;
tots, els seus daus estan llençant.
Presons, tavernes, laberints,
no hi ha descans als seus confins.
L’atzar, ¿són els déus amagats?
¿l’ordre on som encadenats?
Flors i violes vaig deixant
per tot arreu on vaig passant.
 
Flors i violes:
No trepitgeu.
 
 
07  PAISATGE DE JOGLARIA
(Lletra i música, Xavier Baró)
 
Era un somiador marcat per la primavera.
Com tot somiador, era orfe d’una estrella
cegada pel sol d’un llunyà regne solar,
i encisada pels lànguids ulls del poema lunar.
No contava els dies ni les hores;
el vent a la cara, el seu tresor.
 
Dormia despert pels jardins de la flor amarga
que la font del goig regava amb l’aigua més dolça,
on l’arbre de maig floria en una vall negra,
coronat pel sol que ballava amb la tenebra.
I l’amor dels astres enviava flames
a les fredes coves de l’hivern.
 
Com un pioner, va gastar el seu cos per selves
i en jardins feudals que es ‘naven menjant les terres;
sempre caminant, la guitarra en bandolera,
llançant les llavors al vent, com una senyera
amb un llop brodat en un camp de plata
i una torxa encesa de robins.
 
Un dia d’abril, van marcar-li el rumb amb roses
que havien crescut amagades i salvatges.
Hi havia tants colors, que li va quedar en els llavis
la cançó del cor que agradava als solitaris.
I amb els pètals va emmarcar el seu somni
que deixà a la vora del camí.
 
Entre pols i vents, entre neus i el temps de sega;
per trobar les fonts del secret riu que el cor rega,
va ser explorador per terres desconegudes,
va tastar l’amor, totes les drogues temudes;
va passar una nit amb les dotze fades,
fent l’amor fins que nasqué el matí.
 
Amic de l’Estiu i dels artesans del gebre,
i dels bevedors de la saba de la febre,
que el cridaven Príncep dels Camps i lAire Lliure,
rodava pel món fins que hi pogués tornar a viure.
Infinites llunes, llargues matinades,
per trobar la flor que fa somiar.
 
Si un dia veieu que arriba la Primavera,
Acolliu-la bé, potser ens porti la bona estrella,
l’aire perfumat, la pau damunt de la terra,
o un vent fugaç que ens omplirà la gerra,
i transformarà la vida en un somni
i tot el dolor en temps d’amor.
 
Era un somiador marcat per la primavera.
Com tot somiador, era orfe d’una estrella.
Mig enlluernat pels cristalls del tron solar
i encisat pels lànguids ulls del poema lunar,
no contava els dies ni les hores;
el vent a la cara, el seu tresor.
 
 
08  MATINADA DE SANT JOAN
(Lletra i música, Xavier Baró)
 
Matinada de Sant Joan,
l’Estiu alça sa bandera;
és l’herald que ha ‘nat guiant
una noia de Cervera.
 
Amb les primeres clarors,
es veuen ses formes fines;
desperten totes les flors
fins al coll de les Savines.
 
Ai, l’amor! ai, l’amor!
té més força que set sols.
Ai, l’amor! ai! l’amor,
ha passat per la Segarra!
 
És Dionís qui l’ha embruixat,
o un sàtir qui l’ha mirada?
Un follet que ha sospirat!
i l’Amor l’ha captivada.
 
Bufa dolcet el seré,
revifa l’última brasa;
com dos fruits d’un cirerer
els cossos fan una dansa.
 
Ai, l’amor! ai, l’amor,
té més força que set sols!
Ai, l’amor! ai, l’amor
ha passat per la Segarra.
 
Cants d’amor, fonts amb grans dolls,
rossinyols, merles i garses!
S’han cremat els vells rostolls,
del foc neixen noves plantes.
 
Matinada de Sant Joan,
l’Estiu alça sa bandera;
és l’herald que ha ‘nat guiant
una noia de Cervera.
 
Ai, l’amor! ai, l’amor,
té més força que set sols!
Ai, l’amor! ai, l’amor
ha passat per la Segarra.
 
 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: