Deserts

DESERTS (2000)
 
01  A LA CRUÏLLA DEL TOT I DEL NO RES
02  CAP DE CREUS
03  I DÉU CREÀ EL RODAMON
04  RAPSÒDIA
05  EL GENET
06  PÀL.LID ESTEL
07  LA RESISTÈNCIA
08  PER SANT BLAI
09  L’ÒLIBA
10  LA BALADA DE NICK DRAKE
11  LA NIT DE LA DESTRUCCIÓ
 
01  A LA CRUÏLLA DEL TOT I DEL NO RES
(Lletra i músic: Xavier Baró)
 
Si l’entorn és cada cop
més violent,
ja no es pot viure més
immers en ell.
Per què no impulsar-ho tot
un xic més lluny?
a la cruïlla del tot i del no res.
 
Sortir a qualsevol lloc,
viure lliures i errants
amb ales als turmells
i el vent a les mans,
mirar el sol i el cel,
començar de nou, com un nen,
a la cruïlla del tot i del no res.
 
En la llibertat dels sentits
hi ha l’aventura.
Intuició i atzar,
ni mestre ni escola.
El meu amor
d’encís s’ha perfumat.
Tot ens pertany: somni i realitat.
 
Si fa fred ens asseurem
vora del foc
a esperar tranquils
com el vell món es mor.
Tot és confús
i imprecís,
a la cruïlla del tot i del no res.
 
 
02  CAP DE CREUS
(Lletra i músic: Xavier Baró)
 
No és solsament el mar
ni el vent ferotge:
una vibració
harmonitzant l’onatge,
núvols tenebrosos,
esquitxos a la pell.
Veig la mar sempre oberta,
des del vaixell.
Cap de Creus.
 
Sobre l’aigua, un infant
amb la lluna a la mà,
candorós, il·lumina
tot l’horitzó.
Però el fort corrent
se m’endu del bon pas.
I l’infant és lluny,
saludant-me amb la mà.
Cap de Creus.
 
Aquest mar sembla despietat
quan no li pot la nostra voluntat.
Però és més fàcil penetrar el seu cor
que en els homes el gèlid roc.
 
Vent de garbí, mar de fons,
us miro espantat.
Naveguem de nit i jo
encara busco el far,
un antic tresor
a la cova de l’Infern,
un somni pur al cim
del Cap de Creus.
Cap de Creus.
 
03  I DÉU CREÀ EL RODAMON
(Lletra i músic: Xavier Baró)
 
He vist salpar un vaixell
de les tristes mans d’un infant
en negra i freda mar,
com serà un dia el seu atzar.
 
El cec guiarà al cec
i el malalt acudirà al malalt
quan el que és l’Essencial
serà arrancat del cor dels amants.
 
Misteri antic,
àngel ferit,
terra de soledat,
blasó del desterrat
travessant els deserts de l’amor.
 
He vist el negre jorn
sense so, sense cap perfum,
glaçar-se dins la llum
com el crit que busca el difunt.
 
I Déu creà el rodamón,
li diguë: “Sempre estaràs lluny”.
després aixecà un mur
com record del primer perfum.
 
I en gèlida nit
el va fer el seu fill,
que al cel el trobà amarg,
desconsoladament callat,
travessant els deserts de l’amor.
 
 
04  RAPSÒDIA
(Lletra i músic: Xavier Baró)
 
Avui ja he oblidat
el nom que ahir tenia,
de quan vivia casat
amb la més bella fadrina.
 
No teniem res especial,
tots dos descansats vivíem;
era fàcil somiar,
en la Fortuna creièm.
 
Un dia, a l’hora baixa,
en fou la desgràcia mia,
vaig tenir una pendència
amb un Guàrdia de la vila.
 
Ell m’amenaçà, armat,
jo li vaig llevar la vida,
i sa sang, del cor brollant,
ma desgràcia ja advertia.
 
N’era serf del poderós,
del cor dur que sentencia.
Perseguit sóc com un gos,
per la Guàrdia, nit i dia.
 
Veient-me avorrit pel món,
encalçat per la Justicia,
vaig omplir el passat de pols,
i al meu amor, que perdia.
 
Un dia, necessitat
del que tot home ansia,
vaig endur-me d’un hostal
tots els diners que hi havia.
 
Un poema hi vaig deixar,
era l’únic que tenia,
per la dona de l’hostal,
creient que ho apreciaria.
 
I és per ‘xò que l’endemà
vaig tornar-hi en ple dia,
“lo bell no es pot oblidar”
em deia, i mig somreia.
 
“Maleït sia el poeta,
m’ha robat tot quan tenia!”
Ja al Déu Poderós li prega
fer un infern de ma misèria.
 
Mirant-la als ulls mesells
vaig sentir el mos de la vida,
i el desbocat crit del vent,
d’un demà que ja no tindria.
 
“El que us dec heu corromput.
Mestresa, posau podrieu
en el llibre de lo perdut,
juntb amb la flor de ma rima.”
 
I així passen els bons anys,
els millors anys de la vida,
tastant sols lo gust del plany,
veient sols la llunyania.
 
Just ahir, abans de l’ocàs,
sento uns ulls que fixe em miren.
Primer sóc en disparar,
i el portal de mort obria.
 
I ara jauen sense jorn,
per el llamp que treu la vida.
I jo m’enfonso dins del món,
en la nit que no té dia.
 
05  EL GENET
(Lletra i músic: Xavier Baró)
 
Sóc el cantant secret
que arriba de nit
com una barca al port
quan no hi ha ningú.
 
He crescut al carrer,
dormit en estranys llits,
foragitant la sort,
cantant sempre per tu.
 
Un genet a la nit,
ferit al pit,
tot de negre vestit,
cavalca sols per amor.
 
Sospira amargament
ma mare, al partir.
“Viatgaré amb la tristor
que amb mi també fuig.
 
Oh, tu, ràpid vaixell,
treu-me ben lluny d’aquí.
Salut, mar tenebrós,
adéu al meu cau.
 
Que el país on em dus
no sigui el meu.
Cercaré el teu palau,
dama que em vas trencar el cor.”
 
Un genet a la nit,
ferit al pit,
tot de negre vestit,
cavalca sols per amor.
 
06  PÀL.LID ESTEL
(Lletra i músic: Xavier Baró)
 
El vent porta deu dies bufant
i jo m’estic aqui, apagant,
com un soldat que torna del combat,
a qui una bala el front li ha fregat.
 
L’hivern esculp a la lluna un vel,
el carrer sembla com un desert,
només vestit amb un trist fanal,
una ànima que m’està vetllant.
Miro el teu rostre,
pàl·lid estel.
 
Trofeus de guerra, erms conquerits,
els noms de les baixes, tot el botí.
I la part de mi que he reunit
va a la deriva en mig de la nit.
 
Set estrelles en visió breu,
màscares per tot arreu;
columnes de foc horitzó endins
em barren el pas al paradís.
Miro el teu rostre,
pàl·lid estel.
 
Darrere els vidres, siluetejat,
l’Arlequí mira desconsolat
aquell palau d’on s’ha allunyat
al travesar cingles i valls.
 
I els records són tan freds…
simfonia per sac de gemecs.
I el laberint de l’eternitat
Es tapa els ulls amb l’antifaç.
Miro el teu rostre,
pàl·lid estel.
 
Fill del combat i còmic ambulant,
reposo uns dies als braços de l’amant;
sobre el seu cos càlid, oblidant;
ferit de llum, i el cor sagnant.
 
El creuer luxós ja ha partit;
tota esperança, amb ell s’ha esvaït.
I miro d’esglai dins del meu pit
les blanques ales i el cor ferit.
 
Hi deixo una llàgrima, oh àngel meu,
i torna aquella visió breu,
pols del camí se m’enganx als dits,
i m’endinso horitzó endins.
Miro el teu rostre,
pàl·lid estel.
 
07  LA RESISTÈNCIA
(Lletra i músic: Xavier Baró)
 
Asseguts en un racó, molt a prop d’un piano.
L’ambient és tranquil, estem un xic borratxos.
Parlem de ratpenats i també d’unes rates
que jugaven tendrament,
els pares amb els fillets, entre les immundicies,
disfrutant del solet, reient amb les caricies,
per després retornar a la foscor de la terra,
on la mare els bressarà.
 
Estimo les flors del mal però no la crueltat
que xiscla embogida enfront la dignitat.
La vida és tenbres que busquen la llum,
i el cor més ferit és el just.
Aquí estem, resistint, com punts de referència,
escèptics-creients, joglars de matinada,
com un càlid paisatge que t’acull quan plou
dolçament sobre tu.
 
08  PER SANT BLAI
(Lletra i músic: Xavier Baró)
 
El vent porta, de nit,
la vigília de Sant Blai:
 
Un pa de boira
un pa de llop
i també un pa de mai;
pa del desert
pa del no-res
i un pa blanc de maig,
pa d’ànimes
pa d’ànsies
pa de munició
pa de crostó
pa d’àngel
pa beneït
i el pa dels obrers.
Pa de la Proposició
a la plaça,
per Sant Blai.
 
Ball dels pabordes a Sant Lloreç amb un pa a les dents,
pa dels pagans
pa dels pafarts
pa dels creients,
pa sota l’aixella
pa dels quatre vents
pa dels pobres
pa de sobres
pa de suor
pa de carbó
pa de la paciència
pa dels paers.
Pa de la Rebelió
a la plaça,
per Sant Blai.
 
 
Pa de moro
pa d’Israel
pa dels presoners
pa de pagès
pa dolç de mel
pa dels hiverns
pa de cera
pa de dàtil
pa dels esquerps
pa d’hospicis
pa de lliris
pa de compassió
pa del perdó
pa de parracs
pa dels pecats
pa dels maleïts.
Pa de la Germanor
a la plaça,
per Sant Blai.
 
09  L’ÒLIBA
(Lletra: Pere Rovira, música: Xavier Baró)
 
Sota la nit
l’òliba passa
Blanca i xisclant
com un fantasma.
Sembla que torna
d’una venjança.
Sembla l’adéu
de l’esperança.
I és una morta
que m’entra a casa,
i jo ja sé
què vol robar-me.
 
10  LA BALADA DE NICK DRAKE
(Lletra i músic: Xavier Baró)
 
Tenia la febre de la lluna
i la carta negra de la sort.
Era un nàufreg de la Fortuna
i el millor amic de la mort;
una veu que feia olor d’ànima
i et duia als indrets de la por
on un cor, un cràni i una dàlia
t’assenyalaven el lloc.
 
Navegant per les costes de França
va llençar un bonic anell al mar:
una ofrena desesperada,
un lleial desig d’ancorar,
de trobar el seu nom a la sorra,
com cançó que el dugués costejant
a un país nou d’història neta
on els somnis no fan mal.
Nick, Nick Drake.
 
La seva raó va ser existir,
musicant profundes soledats
amb el més bell cant enfosquit
del jardí del fruit final.
Invisible, no el sentiu resorgir
inspirant valor des del més enllà,
bressolant cada cor ferit,
ensenyant-li a navegar?
 
Una freda nit de rosa lluna
va dir l’últim adéu a la vall.
La llavor ja havia fet espurna
mentre ell fou terrenal.
Amb un vers senzill sols demanava
que acabés l’hora del calze amarg.
Una freda nit de rosas lluna
va endinsar-se al negre espai.
Nick, Nick Drake.
 
11  LA NIT DE LA DESTRUCCIÓ
(P.F. Sloan, Adaptació Xavier Baró)
 
Aquest pobre món està explotant,
d’odi marcat, tacat de sang.
I camina tothom marcant el pas.
Floten cossos morts al riu sagrat,
tombes sense nom, un crit estripat.
Digue’s, amic,
no creus que avui
és la nit de la destrucció?
 
Amb insatisfacció l’home treballa
en una casa on mai hi viurà.
Prohibida la creació, lluny de la terra.
Mira al teu voltant, mira i espanta’t,
és la fe que brolla o la desesperança?
Digue’s, amic,
no creus que avui
és la nit de la destrucció?
 
Deserts d’il·lusions sense cap ombra,
la porta closa, cap cerimònia
pels que no deixen nom en la memòria,
orfes de la terra, estèril pregària.
Runes de records, somnis de cendra.
Pots plantar una creu per l’ànima pura,
la bellesa pura, l’amor que perdura.
Digue’s, amic,
no creus que avui
és la nit de la destrucció?
 
Em bullia la sang i ara és glaçada
en cada rosa de matinada.
Hi havia un dolç secret en cada flama,
tot un més enllà en la nit estrellada.
Els esglaons del cim de la tenebra
baixen al carrer que reverbera
la mirada d’aguait llunyana i freda.
Digue’s, amic,
no creus que avui
és la nit de la destrucció?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: