Lluny del camí ral

LLUNY DEL CAMÍ RAL (2009)

01  EL MAG DE L’ENVELAT (Amor de Joglaria)
02  MIRO AMB ELS MEUS ULLS 
03  PER VALLS ESTRANYES 
04  LA CASA QUE JO VULL
05  SUBMERGIT EN EL RIU (Qui estima l’aigua)
06  ORA CATALINA 
07  MURS DE SILENCI
08  VORA  LA MAR
09  UNA NIT ALS AIGUAMOLLS 
10  EL MAG DE L’ENVELAT
 
  
01  EL MAG DE L’ENVELAT (Amor de Joglaria)
(Lletra i música: Xavier Baró)
 
L’hora bruixa em diu: “S’està molt sol al lloc on vas
On els homes lliures lluiten contra cors de glaç 
Les nits són tan llargues i no tens amb qui parlar. 
Però el foc que et consum també serà el teu talismà.
I el mag m’espera a l’envelat.
 
Un bocí d’estrella m’ha entrat a dins dels ulls.
Vent que parla, diga’m si sóc jo o ets tu qui esculls.
“Vés al bosc, les noies ballen danses vegetals.
Canta amb les fogueres, desemmascara l’or fals.”
 
I el mag m’espera a l’envelat.
 
 
02  Miro amb els meus ulls
(Lletra i música: Xavier Baró)
 
Aquesta nit cavalcava  l’insomni
per una vall a la llum de la lluna,
endinsant-nos per un antic silenci
que vaga per la terra solitària.
 
Vaig creuar un riu que se’n diu Esperança,
i estava sec, no hi creixia ni l’herba.
Vaig passar pel jardí que es diu Memòria,
i no hi havia flors, tan sols tenebra.
 
Vaig trobar-me en una gran batalla
i un moribund va dir-me a cau d’orella:
“Van posar un preu tan alt al pou del somnis
que vam haver de beure al pou dels odis.”
 
Miro amb els meus ulls.
 
Vaig preguntar on viu la Fantasia.
“Aquí es diu tedi”, va dir-me una dona
que teixia tristesa nit i dia
amb gelada escalfor a la mirada.
 
Vaig entrar a la ciutat dels Grans Projectes,
sobrepoblada per homes-imatge
i homes-ciència amb por d’anar a les fosques,
que em van dur emmanillat a l’home-jutge:
 
“Jo sóc explorador dels camins aspres.
Els vostres aliments fan gust de sofre.
I no porten enlloc vostres viatges.
La meva casa és llum que no es pot fondre”.
 
Miro amb els meus ulls.
 
 
03  Per valls estranyes
(Lletra i música: Xavier Baró)
 
Per valls estranyes, ignorat, hi corre un somni.
Camins que són poc transitats, on aletegen
fades que beuen sense por les flors més dolces. Des d’algun fosc pou amagat baixa un fil d’aigua.
I un corb posat dalt d’un barranc avisa els homes:
“No porteu el vostre alè mort de joies mortes”.

Com els rius van cap al mar,
els herois del món
es llances als buits flamejants
sense cap temor,
per valls estranyes.

Amb una torxa a la mà camina el somni,
es llança als braços de la nit, la més bruixa,
i diu “Ningú pot venir amb mi: la senda és aspra.”
El Viatger de Mitjanit no té bandera.
La Soledat el besa als ulls, roden per l’herba.
I a l’alba té tot l’horitzó i la negra estrella.

Com els rius van cap al mar,
els herois del món
es llances als buits flamejants
sense cap temor,
per valls estranyes.

 
04  LA CASA QUE JO VULL
(Lletra: Jacint Verdaguer, música: Xavier Baró)
 
La casa que jo vull
és dintre dels meus ulls,
on s’ha abolit la llei
i és teu el que reculls;
lluny de tot camí ral,
aïllada  per esculls.
 
On boires i estius llargs
fan els fruits de setí;
tardors d’un groc encès
donen un dolç verí.
I els hiverns blancs en flor 
t’adormen al Seu sí.
 
Que el cel clar i l’enfosquit,
com el riu que flueix,
deixin amb suavitat
la flor que resplendeix,
dins d’aquest fràgil cor,
el prat que sempre creix/ neix.
 
La casa que jo vull
és en un lloc secret.
Tres llànties a la nit,
la llar enmig del fred.
I en l’immens horitzó,
tot es sempre quiet.  s’ha quedat quiet.
 
 
05 Submergit en el riu (Qui estima l’aigua)
(Lletra i música: Xavier Baró)
 
Ella està nua llegint William Blake,
en el cos senyals d’espines de l’edèn;
i una tempesta en un cel transparent
creua el seu rostre bell, lànguidament. Quan ella es troba en braços de l’amant,
la lluna negra em porta el seu cant,
que l’eco escampa per la immensitat,
el gran paisatge de la soledat.

“Si quan et dones estens una mà,
tot el que naixia bell morirà en va.
Oh, amor meu, tinc el nom de l’amant
que és dolç als llavis,
però tu ets el meu cant.”

Aquest desert que mai he abandonat,
m’ha donat perles quan l’he conreat.
Només per tu l’he gosat travessar,
només per tu he gosat olorar.

Cada flor que es ‘nava evaporant
en el moment que m’hi anava atansant.
Els oceans abandonats pels vents,
han forjat el meu cor i pres els rems.

I ella és ara en braços de l’amant,
la lluna negra m’ha dut el seu cant.
Això és tot el que ara m’ha quedat:
El gran paisatge de la soledat.

 
06  Ora Catalina
 (Lletra i música: Pau Riba)
 
Ora, Catalina
ora, que el sol surt
hora cristal·lina
ora tu. Or, encens i ciris
flor de Jericó
obre’t com t’obries
hora fou.

 
07  MURS DE SILENCI
(Lletra i música: Xavier Baró)
 
Murs de silenci envolten els dies.
Senyals tan febles d’uns temps millors.
Eclipsis cauen sobre les vides,
imatges, ombres omplint buidors.
Buidors profundes creixent com càncers,
miralls tapats amb negres draps.
Murs de silenci caient dels astres,
murs de discòrdia envoltant ciutats. Ara som en els dies foscos,
estranya nit caiguda dels cels.

Abans de nàixer, moren els dies.
Com un sospir ens passa el temps,
perfum de flors dolces i amargues
que es van perdent fins que ja no el sents.
És una estrella que té el cor fosc,
viu per les rutes sense escalfor,
dins un paisatge glaçat i tosc.
És llibertat i també és presó.

Ara som en els dies foscos,
estranya nit caiguda dels cels.

Digue’m, què ens queda per esperar?
El setè Àngel amb el llibre obert,
posat dempeus sobre terra i mar,
segella el temps, dient “Ja és complert!”
Dirà la veu de l’Arc del Cel:
“Tots els teus plans ja han set cancel·lats.
Per uns serà una copa de fel,
per altres llum dels cors més trencats.

Ara som en els dies foscos,
estranya nit caiguda dels cels.

 
08  VORA LA MAR
(Lletra i música: Xavier Baró)
 
Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar. Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

Poemes, ¡ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons;

Vaixells que amb veles i aparells s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que nàixer i s’esborren
del sol al primer raig;

idees que m’escurcen l’existència
duent-se ma escalfor,
com rufagada que s’endú amb l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digau-me, ¿què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer món?

¿Per què escriure més versos en l’arena?
platja del mar dels temps
¿quan serà que en ta pàgina serena
les escriuré amb estels?

 
09  UNA NIT ALS AIGUAMOLLS
(Lletra i música: Xavier Baró)
 
Brollen mil sons de la terra ferida
i udols eternals de 5000 llops humans
dimonis baixets que em treuen la llengua
i em llances l’alè mostrant-me els seus barrancs. Faig un poema a la llum de la lluna
Ai làs! quina por s’ha mogut el canyar
veig unes llums al castell de Vallmanya
i un príncep valent amb el cor a la mà,

un bosc que exhala baf de clorofil·la
i un peix que camina amb un llibre secret
codis hermètics de la meva vila
gravats sobre escorça d’un tal William Blake.

Em trobo una fada que es diu Astaret
em mira i em diu: “aquí sols hi ha l’enyor”.
“Com puc jo senyora obtindre el sant barret
la punxa ben alta que capti l’amor?

digue’m senyora si aquest món és feble
deixem-nos d’històries, marxem riu avall
digue’m si sóc fet de pedres d’un temple
o sóc fet de l’aire que guarda el mirall”.

Som una ombra que no es troba el cos
i vaga errabunda buscant els seus peus
perduda en un món que conrea les pors
molló mil·lenari enterrat als museus.

Ara els meus ulls ploren llàgrimes verdes
que porten al mar una mica de sal,
astres que un núvol s’endú als cels verges
per, totes les nits, encendre el meu fanal.

Fem nit al prat, oh senyora dels somnis,
banyem-nos d’amor sobre el terra florit,
llepa’m el fang que em té closos els llavis,
mirem rere el sol i escapem-nos de nit.

 
10  EL MAG DE L’ENVELAT
(Lletra i música: Xavier Baró)
 
Dolç Amor de Joglaria,
ulls del món de fantasia. L’hora bruixa em diu: “S’està molt sol al lloc on vas,
on els homes lliures lluiten contra cors de glaç,
les nit són molt llargues i no tens amb qui parlar.
Prò el foc que et consum també serà el teu talismà.
I el Mag m’espera a l’envelat.

Un bocí d’estrella m’ha entrat a dins dels ulls.
Vent que parla, digue0m si sóc jo o ets tu qui esculls.
“Vés al bosc, les noies ballen danses vegetals.
Canta amb les fogueres. desemmascara l’or fals.”
I el Mag m’espera a l’envelat.

Dolç Amor de Joglaria,
ulls del món de fantasia.

 
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: